Excepcional

Imatge: Jens Schott Knudsen/flickr

El títol, potser una mica immodest, ens remet a una situació d’excepció, extraordinària i, en conseqüència, poc habitual i sorprenent. Però em sembla que així va ser com jo vaig començar a mantenir un diàleg permanent, creatiu, exigent i sense límits amb la literatura.

A ma casa no hi havia massa llibres, però el meu pare, un republicà represaliat pel franquisme amb uns anys a un camp de concentració després de la guerra, era un lector constant. Especialment de Blasco Ibáñez, novel·les populars o Las ruinas de Palmira de l’aristòcrata, filòsof i viatger francès François de Chasseboeuf Volney. Aquest llibre li encantava i encara no en sé les raons ja que, segons el poc que la por li va deixar contar-nos de la República i la Guerra (in)Civil, ell pertanyia o simpatitzava amb la UHP (Unión de Hermanos Proletarios), de tendència anarquitzant, i es dedicava a les comunicacions de l’exèrcit republicà. El fet és que, probablement, veure el meu pare llegir també va despertar en mi aquesta afecció o necessitat. I també hi va influir un mestre del poble, Don Vicente Escobedo, molt d’església i del règim, però d’una honestedat, bondat, coneixements i generositat a prova de totes les limitacions que el franquisme ens imposava: un primer educador excepcional gràcies al qual, a catorze anys, jo ja havia llegit tot Teresa de Jesús i Juan de la Cruz. Fins i tot els havia arribat a comprendre, si això és possible, especialment Juan de la Cruz, gràcies als seus diàlegs i comentaris.

Amb tot, les meues lectures, que em bastia de la petita biblioteca del poble, regida per un falangista, eren prou caòtiques. Això sí, molt variades i on, a més de les lectures habituals (Verne, Stevenson...), jo m’endinsava en els llibres de l’editorial Destino. Així vaig poder llegir també Carmen Laforet, que no sé si vaig entendre, entre moltes i molts d’altres autors.

Però el fet més excepcional es va produir quan vaig decidir entrar al Seminari Metropolità de Montcada, potser per la influència del mestre Escobedo, malgrat l’oposició dels pares. Especialment de la mare que, en un primer moment, ho va considerar fins i tot una traïció al pare represaliat. Després, se li va passar. I allí em vaig trobar amb alguns dels millors guies i educadors que he conegut mai. En primer lloc, el pare espiritual AL. No explicite el seu nom perquè sé que no li agradaria. AL era un sacerdot jove, culte, intel·ligent i lliberal. Si més no, amb mi. Un temps després, la diòcesi de València el va enviar a Madrid a especialitzar-se en Dret Canònic i allí va conèixer la seua dona. Van decidir casar-se i va ser un dels primers sacerdots que es va secularitzar malgrat l’oposició del Vaticà i de moltes altres oposicions i entrebancs. Tenen dos fills i una vellesa relativament plàcida a la vora dels noranta anys amb una pensió molt baixa perquè llavors l’Església no solia cotitzar pels seus servidors.

AL, juntament amb Josep Sambartolomé i J. Carlos Bèrnia, que venien de llicenciar-se en universitats europees com Lovaina i que també es van secularitzar, em van guiar de manera subtil i extraordinària pel món de les literatures. Amb ells podia discutir d’autors i obres que anaven des dels Grecs, el Quixot, Calderón, Lope, Tirso de Molina, Laín Entralgo o Quevedo fins a Valle-Inclán, Unamuno, Machado, Lorca, Aleixandre, Kafka, Camus, Sartre, Heidegger, Marcel, Saint-Exupéry, Beckett, Ionesco, Genet, Adamov, Fromm, Marcuse i un llarguíssim etcètera. També hi havia en Jesús Marqués, un altre pare espiritual, gran amant i coneixedor de la literatura cristiana francesa que em va fer llegir Péguy, Bernanos o Claudel i a través dels quals jo vaig accedir a Hugo, Balzac, Flaubert, Stendhal, Beaudelaire, Anouilh, Verlaine, Rimbaud, Giradoux, Gide, Malraux o Proust. I gràcies a un altre sacerdot i professor extraordinari, Alfons Roig, gran coneixedor de l’art modern i amic de Kandinski o Matisse, em vaig introduir en l’experimentalisme del nouveau roman amb Robbe-Grillet i d’altres. Molts d’aquells autors estaven prohibits oficialment, però no importava: jo els llegia tranquil·lament i els comentava amb AL, Sambartolomé o Bèrnia sobretot. També hi havia, és clar, els primers cinc volums de la gran obra del belga Charles Moeller, Literatura del segle XX i cristianisme on el gran crític em mostrava camins o mirades sobre textos i autors que m’ajudaven a conquerir la meua pròpia mirada i llibertat.

També hi va haver alguns altres professors de literatura com ara en Daniel Pla que, a més d’unes bones classes, en la revàlida de quart, per exemple, ens feia llegir primer en veu alta un fragment del Poema del Mio Cid per veure si controlàvem la mètrica i el ritme (cesures, sinalefes...) i després, superat aquell primer estadi, ja passava a fer-nos preguntes sobre el contingut, etcètera. No vull, ni recomane a ningú, que tornen aquelles revàlides com imposava el ministre Wert; però aquell professor em va acostumar a valorar la importància de la música i la “forma” dels poemes, fent-me entendre, des de ben jovenet, que en realitat la polèmica forma/fons era una falsa polèmica ja que la forma és fons i el fons forma.

Ara es discuteix molt sobre els límits o no de la ciència i la tecnologia. Però si alguna cosa sé des que era un adolescent és que la literatura, en totes les seues manifestacions, teatre, novel·les, poemes, contes, narracions o assaig, és un món sense límits: un univers complex obert a totes les possibilitats gràcies al qual podem ser i som més lliures i més nosaltres mateixos. En conseqüència, i per tot plegat, em sembla que el títol d’aquest paper està justificat ja que, malgrat la grisor, el nacionalcatolicisme, les pors i les repressions que l’època imposava, aquells bons homes i grans educadors em van mostrar múltiples camins i estratègies d’una llibertat sense límits. De fet, quan vaig decidir abandonar el Seminari, després de dotze anys i a les portes de l’ordenació, Alfons Roig va comentar: “Molins se n’ha anat? En realitat, no hi ha estat mai, al Seminari”. I potser tenia tota la raó perquè gràcies a ells, i en especial a AL, Sambartolomé i Bèrnia, jo sempre havia volat lliurement entre llibres i literatures.

* Amb la intenció de contribuir a recuperar la literatura als centres d’ensenyament secundari i de revalorar la figura del professor que ensenya a llegir, escriure i pensar a través dels llibres d’ara i d’abans, el Col·lectiu Pere Quart ha començat una recollida de textos de diversos escriptors. Punt de partida: evocar-hi la persona, el moment o les circumstàncies que els van fer estimar l’escriptura, la creació i el món de la cultura.

Davant del constant menyspreu pel treball literari en l’organització de l’ensenyament tecnicista i destructor de l’esperit crític que ara es fomenta i publicita, considerem que urgeix reivindicar la reflexió que aporten les obres dels autors i dels savis que ens han precedit. Perquè l’ensenyament ha de formar ciutadans que vulguin canviar el món, no pas adaptar-s’hi ni rendir-s’hi. I perquè, si s’ha de construir un nou país, el volem més culte, lliure, ric, desvetllat i feliç.

Imatge: Jens Schott Knudsen/flickr
Article publicat originalment a catorze.cat