Fronteres

Parlar del teatre català (en català) a tots els territoris de la nostra llengua és parlar també de les fronteres que ens impedeixen unes relacions habituals i fluïdes, obertes i necessàries: normals. O siga, és parlar també de les nostres situacions polítiques específiques, dels encerts, les mancances i els errors per acarar el futur d’una altra manera. En conseqüència, aquest article vol oferir una mirada diferent i encara que, d’entrada, no semble parlar de teatre no cessa de parlar-ne i ho fa des de la necessitat d’arribar a una nova situació si volem millorar les nostres relacions i perspectives culturals en general i teatrals en concret: Les fronteres són punts límits que tanquen i obrin al mateix temps. Hem de considerar les barreres i els tancaments per afrontar noves estratègies que ens permeten conèixer i optimitzar els intercanvis i les diferents pràctiques teatrals entre nosaltres si volem obrir-nos a un altre temps més solidari, plural i ric.

La Constitució de 1978 com a frontera
Durant els anys cinquantes del nou-cents, malgrat la foscor repressiva de la dictadura, un notable grup d’intel·lectuals va aconseguir crear i mantenir una xarxa de relacions ben productives i estimulants: J. Fuster, S. Espriu, Vicens Vives, J. Reglà, V. Andrés Estellés o Cassià Just, entre molts d’altres, són noms ben coneguts el llegat dels quals va il·luminar l’esperança dels més joves que anhelaven llibertat i normalitat. El dictador va morir, però amb ell no van desaparèixer les fronteres que havia creat. I molt especialment, la gran barrera aparentment invisible de l’Ebre on es va decidir el final de la Guerra (in)Civil amb la destrucció de l’eix València – Barcelona que era un dels pilars bàsics en la defensa de la República i la democràcia.
El primer colp contra la normalització de les nostres relacions el va establir la mateixa Constitució de 1978 que en l’article 145.1 determina que “en cap cas no s’admetrà la federació de Comunitats Autònomes”. Si com es va indicar des de diversos àmbits la Llei de Partits (6/2002) tenia sobretot una motivació anti abertzale, sembla també prou clar que el mòbil d’aquest article era impedir de forma contundent la possible federació entre comunitats que comparteixen una mateixa base cultural i històrica com ara Navarra i el País Basc, o Catalunya, València i les Balears. I això, malgrat haver mostrat un cert esperit de pluralitat i respecte en l’Art. 3. Un article que en l’apartat 3.1 estableix el “castellà” com a llengua “oficial” però no estatal ni nacional ni única i que malgrat l’obligatorietat del coneixement contempla l’ús com un “dret”. I ningú, en principi, podria convertir el dret en norma perquè llavors deixaria de ser-ho i perquè a més seria contrari als apartats 3.2 i 3.3. L’apartat 3.2 reconeix la diversitat de llengües “espanyoles” diferents del castellà que també seran “oficials” en els seus territoris i l’apartat 3. 3 determina que “les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya” són “una riquesa” i “un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.
A la vista de la realitat, però, tot això sembla un paper brut que cal llençar a les escombraries. I no només per les ambigüitats i/o contradiccions que s’hi posen de manifest en altres parts, sinó perquè la dreta, superats els primers moments de desorientació i al crit de “Sin complejos” del neofalangista Aznar, s’ha passat pel folro el respecte a “les altres llengües espanyoles” i la “riquesa” d’aquest “patrimoni cultural”: prefereixen una pedra morta de la Manxa a una llengua viva com el català. I si bé “l’especial respecte i protecció” semblava obrir una finestra a la discriminació positiva en favor de les “altres llengües” maltractades per anys i panys d’història, el PP amb el seu exèrcit mediàtic, judicial i eclesiàstic ho ha reduït tot a l’esperpent dels atacs a la unitat de la llengua de catalans i valencians, l’Estatut de Catalunya i etcètera. Però no ens enganyem: homes com Alfonso Guerra, cancerber jacobí, tampoc no ens hi han ajudat gaire: el seu acord amb Abril Martorell va jugar també contra la normalitat cultural de la llengua pròpia dels valencians. Guerra, a més, és un home de frases llampants, aparentment agudes i falsament teatrals. Segons ell: “Les turistes que van arribar amb biquini van ajudar més a la transició que molts polítics”. En efecte. Sobretot si hi tenim en compte la pràctica de les llengües: el suec, el danés, l’alemany, l’anglés i molt especialment el francés...

La guerra de les marques
La segona gran frontera és allò que podem qualificar de guerra de les marques ja que com si es tractés d’una ferotge competència mercantil en temps de crisi s’ha lluitat i encara es lluita per les denominacions d’origen España, València i Catalunya.
El PP ha aconseguit fer creure amb tot un seguit de campanyes molt ben pagades que és el garant indiscutible de la Constitució Espanyola i per tant de l’espanyolitat i dels bons espanyols. I això malgrat que alguns dels seus dirigents, com el mateix Aznar, no la votaren. L’estratègia és clara: apoderar-se mediàticament i judicialment de la Constitució per controlar-la, orientant-ne la interpretació i l’aplicació en el sentit de l’Espanya única i preconstitucional que alguns somien. La marca Espanya és del PP i qui s’hi oposa bé no votant-los com ells desitgen o bé per qualsevol altre motiu ho paga car: el terrible sainet del nou Estatut de Catalunya n’és una prova irrefutable. Espanya és propietat seua i prou, per més que individus com Bono i d’altres barons psoistes s’entesten a demostrar que ells també tenen la mateixa puresa essencial que Esperanza Aguirre, Dolores de Cospedal o el Cardenal Rouco Varela.
Per la seua banda, l’anomenat “blaverisme” valencià, de la mà tant de la dreta com amb alguna complicitat del jacobinisme centralista, ha aconseguit després de quasi trenta anys fer-se amb la marca València: ser valencià és ser “blavero”. La història i els orígens del fenómen són ben coneguts, però cal dir que dins del “blaverisme” també hi ha matisos i fins i tot diferències. Així, mentre uns “blaveros” neguen combativament la unitat de la llengua i tota relació historicocultural entre valencians i catalans, d’altres volen accentuar la identitat valenciana sabedors de la unitat lingüística, històrica i cultural, però zelosos de protegir la seua realitat específica contra un suposat imperialisme pancatalanista que segons creuen de bona voluntat intenta esvair del mapa València i el valencianisme: els uns són “blaveros negacionistes” generalment al servei dels interessos de la dreta o de l’extrema dreta i els altres “blaveros accentuistes”. El resultat, però, i amb tots els matisos que fan al cas, ve a ser el mateix: una apropiació de la marca València i del valencianisme en contraposició estèril amb el “catalanisme”. O siga, amb el valencianisme que ni nega ni tem la relació oberta i enriquidora culturalment i econòmicament amb Catalunya. Cal remarcar que sovint la qüestió valencià – català no és més que una qüestió de registres. Així si es fa teatre en un registre col·loquial i ple de vulgarismes lingüístics és teatre valencià, però si es puja el nivell i es fa teatre en un llenguatge més normatiu o culte, això ja és “català”. I també convé recordar que abans de la guerra tot això no tenia cap significació especial ja que el teatre valencià estava ben present a les cartelleres barcelonines com ha demostrat a bastament Jaume Lloret.
Amb tot, també és cert que els suposats i temuts “catalanistes” s’han deixat arrabatar el valencianisme amb més ingenuïtat o grandiloqüencia ideològica del que fóra intel·ligent i saludable sense haber sabut dialogar ni reivindicar també com a pròpies algunes de les justes aspiracions dels “accentuistes”. Però ja siga pels errors dels uns ja per la força mediàtica i demagògica dels altres, la marca València i “valencianista” també ha quedat subsumida en una mena de franquícia del PP per “ofrenar noves glòries a Espanya”. La coneguda fórmula Camps on s’estipula que el nou Estatut Valencià tindrà automàticament algunes de les competències i guanys d’altres estatuts com el català ha estat celebrada per alguns com una mostra més de “coratge valencianíssim” en lloc del que realment és: una altra prova de com, més enllà de tota consideració legal, l’enveja i la mediocritat política poden arribar a formulacions tan esperpèntiques per aconseguir a costa dels altres el que no s’és capaç de guanyar per si mateix. És com l’antivaguista i esquirol empedreït que sempre renega i malparla de les lluites laborals, però que després és un dels primers a parar la mà per rebre els beneficis que altres han lluitat i aconseguit malgrat les seues actituds i desafeccions.
Amb altres modos i maneres, però amb un resultat semblant, la marca Catalunya ha esdevingut una marca de CiU. I molt especialment de CDC ja que els democristians de UD sempre han sigut més “prudents”, o ambigus, respecte de les relacions entre Catalunya i Espanya. Darrerament, però, l’expresident Pujol s’ha fet un fart de repetir que el projecte de l’encaix Catalunya - Espanya ha fracassat. Es tracta del projecte que ell atribueix, entre d’altres però sobretot, a Salvador Espriu arran de “La pell de brau” (1960) on per a l’exmolt honorable el poeta recupera el nom sefardita d’Espanya (Sepharad) i advoca per un diàleg feraç i constructiu entre totes les parts ja que “diversos són els homes i diverses les parles // i han convingut molts noms a un sol amor”. A més de l’expresident, tot un seguit de periodistes i d’altres opinadors han repetit i repeteixen aquesta interpretació dels versos espriuencs. Però i si no fos així? I si la Sepharad del poeta no es correspongués amb la Sepharad que ells proclamen? Sembla que aquesta és, en efecte, la situació: La Sepharad d’Espriu no es limita a Espanya, sinó que abasta tota la península Ibèrica. Es tracta, com així ho han posat de relleu un grup de joves investigadors universitaris, d’un projecte ibèric. Un projecte que potser té més a veure amb les visions iberistes anteriors a la guerra que amb aquesta mirada política tan superficial i immediata. En conseqüència, el que ha fallat no és el projecte Espriu, sinó el de l’expresident Pujol i el de tots aquells que han llegit sesgadament el poemari. Potser ambdues mirades no s’exclouen de forma radical, però és evident que el poeta de Sinera va molt més enllà i que escriu una mena de resposta a la visió orteguiana des de “la perfèria peninsular”. La lectura pujolista pro domo sua va justificar el recolzament al PP el president del qual, per obra i gràcia d’un miracle que ni el mateix Sant Vicent Ferrer hauria estat capaç de fer, parlava català en la intimitat de la nit al matí i fins i tot citava el mateix Espriu en una mena de realització esperpèntica d’aquells altres versos: “Envilit pel ventre / per l’afalac al ventre”. El “ventre” afalagat d’uns polítics que van intentar fer creure que els burros volen i que els gossos no borden.
La Catalunya de la marca pujolista niava en el seu “ventre” no un “oasi” com es proclamava a tort i a dret, sinó la prepotència i la deserció. Prepotència que es disfressava de necessària autoestima i deserció d’un projecte en benefici del diàleg eficaç i pacient, a llarg termini, amb uns territoris que compartim no només veïnatge sinó una llarga convivència històrica i cultural. Els valencians sobretot: no va saber o voler veure els canvis reals que s’hi operaven, la igualtat que s’exigia fins i tot des d’amplis sectors del “catalanisme” i va transmetre a la societat i en especial a certs grups una autovaloració extrema i sobrepassada la qual cosa va generar la paradoxa d’un cert replegament autonomista, un tancament en les actuals fronteres administratives que a la llarga no ha resultat útil ni als uns ni als altres: “Sant Jordi i tanca Catalunya”. La mort de Ll. Maria Xirinacs (2007) va ser un crit patètic contra tot plegat. Un crit tan dramàtic com inútil ja que el mateix tripartit tampoc ha sabut, volgut o pogut, redreçar la situació. L’Espanya plural i l’autonomisme asimètric de Maragall semblava una via estimulant encara que remota, però tothom coneix el resultat i el “saldo al circ / de la mort” que ja denunciava l’Espriu.

Ser = exercir
Hi ha, però, alguna manera de superar totes aquestes, i altres, fronteres? Sóc ben conscient de la gossadia que significa intentar-ho perquè l’assumpte és d’una gran complexitat i exigeix una reflexió aprofondida i plural. Amb tot, assumint el risc de la ingenuïtat, em permetré anotar-hi algunes observacions ja que, al capdavall, es tracta d’anar superant les barreres en què ens han volgut i volen tancar-nos.
En un dels seus escrits, Joan Fuster es fa ressò de la mutació curiosa que s’opera quan ens pregunten o preguntem qui sóc, qui ets. La resposta habitual és: sóc metge o paleta o professor o estudiant... O siga, l’aparent indagació essencialista es transforma en la realitat del fer perquè l’acció és allò que bàsicament configura el que som. Així, doncs, ser valencià o balear o català esdevindrà exercir de valencià, de balear o de català. Per això, Fuster escriu: “Personalment, i parlant de “nosaltres, els valencians”, jo, més d’una vegada, he escrit: “Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”. Crec que 1’afirmació, amb els canvis pertinents, podrien repetir-la balears i rossellonesos. Però no sé si totes les seves implicacions salten a la vista. De fet, no basta “dir-nos” valencians, balears, rossellonesos o “catalans”. Cal ser-ho: ser valencians, balears, rossellonesos, “catalans”. I no uso el verb “ser” amb cap intenció metafísicament tèrbola, nacionalista o no. Es tracta, només, de prendre consciència d’unes vinculacions immediates, de societat palpitant i específica, i de respondre-hi”. Fuster reclama una catalanitat “múltiple, plural i innominada, que no acabem de veure clara. O potser la veiem massa clara i tot” (Un país sense política. 1976:158). Tan “clara” que potser no ens interessa perquè es tracta d’assumir la transversalitat operativa envers els valencians i tots els territoris de llengua i cultura catalanes i deixar de creure’s o d’autoproclamar-se salvadors de no sé quines essències ja que si els grans clàssics valencians i mallorquins són la base indiscutible i el gruix feraç de la nostra extraordinària literatura medieval i renaixentista, per què no poden tornar a ser-ho els balears i valencians del s. XXI o XXII? Que potser encara haurem d’acceptar la tesi de Fukuyama i proclamar el final de la història (de la literatura i del nostre teatre)?
Aquesta transversalitat, però, no té res a veure amb la “casa gran del catalanisme” ni és un nou pancatalanisme de via estreta. Aquesta transversalitat reclama i exigeix l’acció possible contrària al possibilisme que sovint exposa l’Arcadi Oliveres: una acció fins i tot silenciosa perquè el silenci, com també ensenyava l’Espriu, pot ser “un mur impenetrable, altíssim” contra “la gran vergonya mansa dels lladrucs” i de tots els sorolls mediàtics o de campanya electoral permanent. Es tracta, doncs, de repensar els “països catalans” des de l’òptica de les utopies en minúscula de què parla J. Wagensberg i actuar (ser) des de la humilitat i la igualtat. Una transversalitat que és bilateral i no unidireccional o interessadament mercantil. Un exemple: als IES valencians es llegeixen molts autors contemporanis del Principat, quants llibres d’autors valencians (o mallorquins o rossellonesos) vius es posen als IES catalans?
Per altra banda, i des d’aquesta perspectiva, és l’hora que Barcelona faça realitat la seua condició de capital oberta de la nostra cultura mil·lenària. Una capitalitat que no assumeix ni per a les seues terres del sud o de l’interior. Això exigeix un replantejament profund i un deixar de cotitzar certes prevendes a grups i persones que practiquen el mandarinisme cultural, televisiu o teatral des de fa massa temps. Un altre exemple: fa un parell de temporades més o menys, un representant del TNC va baixar a València amb la intenció de negociar una coproducció amb els TGV. Em consta que el cap de producció valencià el va rebre amb la millor disposició possible. La gran sorpresa, però, es va produir en veure que ja estava tot dat i beneït: l’obra, el versionador, el director, els actors... Als valencians només els quedava l’opció d’acceptar, pagar o dir no. I van dir no, és clar: És aquesta la manera de negociar un assumpte tan delicat i significatiu? Si hagués estat a l’inrevés, ells ho haurien acceptat? Amb tot, potser algú encara va acusar els valencians d’intolerants i tancats a tota col·laboració amb el TNC. Però si realment es volia negociar, no s’hauria d’haver actuat d’una altra manera possible i radicalment diferent? I més encara: Per què la major part dels actors i actrius valencians miren més a Madrid que a Barcelona? Les raons són diverses, però segons han confessat molts d’ells a Madrid encara que no parlen un castellà excel·lent no hi tenen problemes lingüístics, mentre que a Barcelona si no controlen el català central o barceloní es troben amb moltes dificultats. I el mateix em consta que passa entre molts joves valencians i d’altres comarques catalanes que acudeixen a les universitats barcelonines: No n’hi ha prou a promocionar l’ús del català, cal que els barcelonins milloren els seus coneixements i accepten la riquesa de la llengua que creuen controlar les múltiples variants i solucions de la qual sovint ignoren o menyspreen, cosa que no passa entre la immensa majoria dels valencians escolaritzats. Ben al contrari: els grups catalans de teatre que vénen a València sovint actuen en la seua variant i tots tan contens. Hi ha, és clar, els que canvien de llengua i ho fan en castellà. Un canvi, però, que no sempre és exigit per les autoritats, sinó per raons de mercat.
Però no hi ha dubte que un dels trets que més ens identica alhora que una de les qüestions més sensibles és precisament la qüestió lingüística. I aquí també s’haurien d’abandonar certes rigideses internes que més que uns elements inexcusables d’autoafirmació no són sinó manifestacions d’una llengua acomplexada i a la defensiva. Ja sabem que tenim enemics poderosos, però la rigidesa més que autoafirmar-nos potser ens afebleix més encara. Un darrer exemple potser explicarà el que hi vull dir: En una de les meues diferents estades al Monestir de Montserrat, em vaig trobar-hi amb un grup de valencians i valencianes que visitaven el santuari perquè ells també tenen la Moreneta com a patrona. Des de l’ambó de l’altar major, un monjo valencià va proclamar la paraula evangèlica. En acabat, una dona va fer el següent comentari: “Ha sigut preciós, però el monjo per què parlava aixina si és valencià?”. Li vaig explicar l’anècdota a un monjo de Lleida: per què aquell sant home d’una comarca valenciana no hi feia servir la seua varietat fonètica? Per què s’unificava d’una manera tan rígida i artificiosa? No s’hi havia perdut una bona ocasió de fer, a més del servei religiós, un acte de reconeixement i agermanament lingüístic? No s’hi estava reproduint un cert centralisme estèril? Si tots parlem la mateixa llengua plural, per què ens hem de sotmetre a un suposat estàndard tan despersonalitzador i llunyà? No és la pluralitat una arma contra la concentració ferotgement capitalista que patim? Etcètera. El bon monjo no va saber què respondre ja que per a ell acceptar aquella estandarització era un fet tan natural com haver d’acomplir la regla de Sant Benet.
Així, doncs, l’acció possible, intel·ligent i continuada; la transversalitat multidireccional i respectuosa, la manca de rigideses lingüístiques i l’assumpció de la realitat plural que som, poden ajudar-nos a redefinir un projecte de diàleg i d’accions múltiples sense escarafalls ni grans declaracions de principi per reprendre les relacions des d’una perspectiva nova i acabar a poc a poc amb les barreres sovint interessades i irreals que ens han aixecat i que a vegades nosaltres mateixos continuem. Perquè hi ha una altra política cultural a fer no tan sols des de les institucions sinó també des de la societat civil com demostra, entre altres, el projecte Argumenta editat per El Cep i la Nansa, de Vilanova i la Geltrú: Podem activar les reunions i intercanvis no només universitaris sinó entre la gent de diverses disciplines i àmbits, des del teatre a la música, el pensament o la religió. I per què no demanem a TV3 que presente un programa setmanal on es mostre la realitat de tots i cadascun dels nostres territoris lingüístics com fa la televisió pública francesa entre d’altres? O per què no insistim a qui corresponga que s’ajude una mica més a les sales teatrals de Catalunya que programen espectacles de València o de les Balears?... En una paraula, es tracta d’exercir (ser) des de la catalanitat plural i específica que cadascun és sense “tèrboles” intencions metafísiques, polítiques o mercantils.

Coda
Les fronteres tancades, les fontreres obertes. Obrim fronteres. I sobretot, obrim les fronteres que ens repleguen sobre nosaltres mateixos: aquest podria ser el resum si volem abraçar l’amplitud i complexitat real del teatre català (en català). No n’hi ha prou a obrir-nos a un teatre suposadament internacional, mentre ens neguem a veure o analitzar la nostra situació real. És una visió realment internacional o es tracta d’un altre provincianisme d’aparador? Pot la cultura catalana (en català) permetre’s el luxe de seguir ignorant-se a si mateixa i donar l’esquena a territoris, grups i creadors que la configuren d’una manera tan àmplia i variada? No és tot això una altra manifestació de garrepisme espiritual, indiferència suïcida o autoodi cofoi? La perspectiva dels darrers trenta anys ens mostra el que hem aconseguit i el que encara ens queda per fer. I no sé si el balanç col·lectiu, de tot el teatre català (en català), és realment positiu, però és el que hi ha: uns sembla que han arribat lluny, altres retrocediexen o no avancen adequadament, però cadascú hi camina com pot pel seu compte i risc. Potser és la vida, la situació inevitable en un món de ferotges competències i argúcies neoliberals. Amb tot, caldrà canviar d’estratègia perquè tots avancem i millorem: canviar de manera de fer, però fer. Perquè una altra relació és possible. I un altre teatre. I ens hi convé a tots. O no?

Juliol 2010

---
Imatge: Flickr | littlepixer