Fragment de l’escena 1. SANDRA
Fi de la primera part de la pel·lícula, seguida d’un descans… La mare es va despertar, Encara no s’acaba? Anem al llit, que és tardíssim… Demà no hi ha classes i m’agrada. T’agrada? Sí, m’agrada. Com pot agradar-te una cosa tan antiga? Hi ha molta acció, passen moltes coses i Mammy, la negra, és molt simpàtica… Sí, això sí; la negra és el millor personatge… Puc acabar de veure-la? Està bé; però només s’acabe, al llit. Recorda que demà hem d’anar a veure els iaios… No patisques; demà m’alçaré com sempre… Ho promets? Sí, ho promet; i tinc moltes ganes de veure els iaios… Ah, sí? Sí. Doncs jo… Cassandra diu que el iaio fa coses rares i que està malalt. La que fa coses rares és ella; el iaio està perfectament… I la mare se’n va anar i em va deixar sol per veure acabar la pel·lícula. Tenia tot el sofà per a mi, i tota la tele i tota la casa perquè el pare estava fora i també la botella de xampany… La mare a penes si havia begut, però ja en tenia prou i parlava amb aquella llengua pastosa que se li posa quan ja en té prou… I jo, jo… vaig tastar el xampany… Vaig beure el meu primer xampany mirant el final de Gone with the wind i no em va agradar, el xampany no em va agradar i a l’endemà tenia caguetes pel gas, el gas sempre em fa caguetes, i això que era un bon xampany, dels millors del mercat, diu la mare, però a mi tantes bombolles… Amb tot, la nit va ser gran, una gran nit per a mi, la meua nit… Potser de sobte em vaig fer adult o vaig comprendre, sí, vaig comprendre tantes coses aquella nit… I sobretot em vaig comprendre a mi mateixa… Per primera vegada a la vida, amb només dotze anys, vaig saber que jo era com aquells personatges en mig d’una guerra… amors, desamors, fascinacions, capricis… un món que s’enfonsa i un altre que naix… Jo veia que la meua infantesa desapareixia i que el meu cor i el meu cos demanaven altres coses, exigien un altre cos… L’endemà, a casa dels iaios, Cassandra em va dir, has canviat. Com ho saps? T’ho note; sé que has canviat. Però estàs preparat per al canvi? Quin canvi? Saps el que t’espera? Què m’espera? No sigues bruixa i digues el que veus. Veig, veig… I se’n va anar rient. Com sempre. Cassandra és així. Sempre fa el mateix. Fins avui i avui… Oh, la meua entrada ha sigut increïble… Tothom s’ha quedat bocabadat quan m’han vist aparèixer amb aquest vestit tan original i el maquillatge i les sabates i el caminar segura i contundent… ni Claudia Schiffer o Naomi Campbell m’haurien superat…
Dones, dones, dones. València: Tres i Quatre, 2009.