Una comèdia que intenta jugar amb un personatges paradigmàtics de tota una generació que es passà part de la seua joventut lluitant per uns ideals i per un món millor però que ha acabat integrant-se i ara es veu abocada a enfrontar-se amb les seues pròpies contradiccions i els seus propis somnis, deixant als seus fills un llegat de renúncies que voldria fer passar per triomfs.
«Les seues obres recorren èpoques diverses. Des de la València del XIX o del XV fins a l’Alemanya dels anys quaranta de Blut und Boden (‘Sang i pàtria’). Per què? Ací, Molins és clar: “Jo no puc triar els meus coetanis, però sí els meus contemporanis. Rajoy o Merkel em són imposats pel temps; Eurípides o Shakespeare, en canvi, els decidisc jo”. Ell tria, i ho fa amb bases filosòfiques ben sòlides, que rebutgen en certa manera un realisme que “com a tal”, diu, “no m’agrada”. Ho comprovem fins i tot en obres d’“actualitat”, com Ni tan alts ni tan rics, la crítica a la generació que un dia renuncià a certs somnis per certs xalets».
Carles Fenollosa. ‘Manuel Molins, el pensament en lluita’. Quadern d’El País. 07/09/14.
