Bagdad (dones al jardí)

L’acció transcorre en una vella casa de Bagdad des de la tardor 2002 a la primavera 2003. O siga, entre els rumors públics de guerra i la històrica invasió de l’Iraq la matinada del 20 de març de 2003, després de la Guerra del Golf de 1991 i tants anys de bloqueig. Una invasió comandada pel president dels EUA, Georges W. Bush, amb el recolzament entusiasta de Tony Blair (United Kingdom) i José María Aznar (Reino de España).
«La primera víctima de la guerra és la veritat», cridava Èsquil. I així ho va intentar una vegada més l’equip governamental del president George W. Bush à els seus esforços per falsificar la realitat. Però al costat de tot això, la Guerra de Troia i la destrucció dels Budes històrics pels talibans afganesos no semblen més que un joc d’infants perquè ací, en una síntesi de totes les perversions, es van donar des del plor d’Hècuba i les Troianes a la desfeta de la Biblioteca d’Alexandria o el bombardeig sobre Guernika.
El teatre europeu es va ocupar ràpidament d’aquests fets amb espectacles més o menys documentals, irats i d’urgència per mobilitzar les consciències del públic, actualitzant de nou una de les diverses funcions permanents de l’art escènic: la representació de les grans qüestions públiques.
Aquest text, però, no s’adscriu a l’estètica del teatre document i només intenta ser una proposta dramaticopoètica que beu de la notícia i del document. I sobretot vol anar més enllà de la servitud als mitjans perquè sembla que quan un fet o una guerra ja no és notícia de primera plana deixa d’existir sense tenir en compte la realitat de milers de persones que continuen estimant i morint. Així, doncs, assistirem a la petita història (story) de quatre dones, HURRIA, UMM, SARA i MELEK, sobre el fons mític del nou plany de Mesopotàmia amb una utilització sintètica del temps i de la Història (History). I també, és clar, des d’una certa perspectiva deutora d’alguns clàssics com ara A. Txèkhov per al qual la realitat vivencial no demana grans artilugis literaris ni escènics.

Premi Ramon Vinyes 2010.

«A la diferencia del teatro/documento defendido por Piscator o Weiss y presente en numerosas propuestas del teatro contemporáneo, Manuel Molins privilegia la subjetividad, situándose como Brecht del lado del “testigo ocular”, y nos entrega unas propuestas dramático-poéticas, término que aplica él mismo a Bagdad (dones al jardí)».
Fabienne Crastes. La voz del margen o el canto de las mujeres en el teatro de Manuel Molins. Ponència presentada en el IV Simposi Internacional d'Arts Escèniques, celebrat l'any 2016 a la Universitat d'Alacant.

Bagdad (dones al jardí). Arola Editors, Tarragona, 2015. 151 pàgs.