Elisa

Jaume rep una carta que parla d’Elisa. La carta, però, no és gens convencional ni Elisa una dona normal. Això provoca en el personatge un viatge pel temps on el passat, el present i el futur es barregen en un instant de dolor i de goig. D’aquesta manera, es desplega davant nostre el quadre de a seva memòria i el seu cor. Un cor tocat per l’amor, la lluita contra la injustícia, les discriminacions i la marginació dels immigrants. Però una lluita que no naix de fora, sinó del més profund de si mateix: del desig on s’arrela l’anhel i l’exigència d’una vida més lliure, més solidària i més oberta. I tot, en una Barcelona que va i ve: cartografia múltiple de la ciutat burgesa, la ciutat dels “murcianos”, la ciutat de la malaltia i el cofoisme, i la ciutat integradora i universal.

Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians del 2004.

«En la literatura dramàtica de Manuel Molins contemplem els esforços de perfilar una mirada que cerca sentits i densitats als mots per pensar o repensar el present conflictiu (...) Un bon exemple és Abú Magrib (2002). Un altre cas és Elisa (2003) que, tot recreant l'univers de Jaime Gil de Biedma, focalitza el tema dels immigrants del sud en el cor immaculat de la burgesia catalana.»
Francesc Calafat, pròleg a 'Déus, dies i treballs', 2013, Bromera.

Elisa. Arola, Tarragona. 2003. 110 pàgs.