Abú Magrib ens conta l’odissea d’un jove magribí que travessa l’estret de Gibraltar amb una pastera amb l’esperança de poder construir-se, treballant, un futur millor i més lliure. El seu és un testimoni de l’explotació —sobretot laboral i sexual—, de la marginació, del dolor i de la injustícia que oprimeixen els «sense papers». Aquest text denuncia, sense maniqueismes ni idealismes, l’anomenat «Primer Món», que, més sovint del que seria desitjable, tracta i valora les persones com si foren mercaderies. I és, alhora, un viatge iniciàtic pels racons d’una condició humana atrapada per l’estrangeria permanent de les nostres vides.
«Immigration emerges as an important theme in the Catalan novel in the sixties. This emergence occurs simultaneously with the creation of autonomous neighborhoods populated by immigrants in Catalonia. In contrast, immigration finds expression in contemporany Catalan theater during in the nineties, primaly as a response to the debates about illegal immigration during this decade. The first play about Maghrebian immigration, Abú Magrib (1992), written by the Valencian playwright Manuel Molins, is a play that narrates a young Maghrebian’s story of voyages in western Europe».
Jennifer Duprey, a ‘New Spain, New Literatures’, Vanderbilt University Press, 2010