En el decurs del mes de juny de 1981, Manuel Molins escrigué aquests Centaures lúcids i lúdics, que posteriorment li valgueren el Premi Ciutat de València 1982 (I Premi Eduard Escalante). Amb aquesta obra, l’autor penetra en la cort lúbrica dels Borja maquiavèl·lics, s’acosta a la perversitat que la fantasia popular els atribueix i, sobretot, ens dóna un text magnífic, que, burlant l’historicisme seductor dels personatges, ens acara amb la passió ambigua i ferotge del poder: el poder com a joc eròtic i el poder com a mite de la modernitat; el poder que es manifesta en les mil i una cares de la nostra quotidianitat més avorrida i dels nostres somnis més ocults.
«Amb Centaures [Molins] reincidia en una temàtica històrica on aquesta esdevenia no sols document sinó també motiu per presentar-nos condicions del ser humà (individualment i col·lectiva considerat)».
Josep Lluís Sirera. Revista teatral ‘La Tramoia’. 1987
