potser hauria d’anar-me’n al llit… ja és tard… però no estic cansada… en absolut… em trobe perfectament… i això que ni el tabac ni el whisky hi han col·laborat… demà treballaré en les notes sobre Kant… sense Kant el nostre món no seria el mateix… però encara ens hi queda tant… cal rellegir-lo… ampliar-lo… (Decidida) una darrera carta… l’última… ah… espero que sigui divertida… no solen ser-ho, però… potser… potser tindré sort i hi trobaré alguna cosa més amena… o irònica… la ironia, diuen, és el privilegi de la intel·ligència… i potser per això aquest és un món tan mancat d’ironia… (Obre un nou sobre i en treu un full amb un dibuix. Sorpresa) vaja… una caricatura… (Somriu) i no està gens malament… una bona caricatura… no diu qui l’ha fet, però… ah, per fi una nota d’humor entre tanta seriositat reiterativa… li mostraré a Mary i segur que li encantarà… no és Paul Klee, ni Picasso, ni Grosz o Schiele… però és bo… sí… té un traç potent i original… sap… sí, sap captar l’essència… sóc jo… una dona jueva… amb el meu cigarret i la cara inconfusible de jueva… la meva ànima… especulativa i tossuda… potser rebel… la meva ànima… ningú no em podria confondre amb una dona del nord i això que vaig néixer a Alemanya… sóc del sud… mediterrània… porto aquella antiga riba en els meus trets marcats pel vell Déu de la Bíblia… i el paisatge dur del meu poble… on als morts se’ls recorda posant pedres a les tombes… pedres… per construir cases, camins… pedres per al més enllà… ningú no em podria confondre… no sé qui n’és l’autor… però m’agradaria donar-li les gràcies… és un magnífic regal… segur que Mary pensa com jo… una magnífica caricatura amb una inscripció… (Llegeix) “The late Hannah Arendt”… “Late”?… “Late”, jo?… Em sembla que s’equivoca… “late”… tardana… sempre m’han acusat d’una puntualitat alemanya i de ser fins i tot massa rigorista amb els alumnes… perquè ni els temps que corren ni la mentalitat americana estan per a gaire formalitats… “Late”… clar que això també pot formar part de la ironia… el revés del sentit directe… o sigui, “late”, aquí, significa puntual… massa puntual i tot… massa formal… massa alemanya… sí, potser… aquest deu ser-ne el sentit… “late”… tot i que… sí, “late” també significa altres coses… depèn… encara recordo, i qui no?, el famós “The late Marilyn Monroe” cridat per l’actor Peter Lawfort… per anunciar l’actuació de Marilyn Monroe en la celebració de l’aniversari de Kennedy… quinze mil persones… quinze mil persones omplien el Madison Squard Garden i ella… ella que avançava insegura, bellíssima… amb aquell vestit cosit literalment pegat a la pell per mostrar el seu cos perfecte… insegura i tan fràgil… embarassada… diuen que després de trencar amb el President… ara era l’amant del germà Bobby de qui n’estava embarassada… quin afer… quin afer tan americà… al poc de temps tots tres estarien morts… “Late”… tots tres assassinats… Ho vam discutir entre els amics… tot Amèrica en parlava… i la majoria pensava que sí… que ella també havia estat assassinada… això és Amèrica i els espectacles s’hi fan de manera grandiosa… el show business de la vida, l’amor i la política… “The late Marilyn Monroe”… la tardana i talossa Marilyn Monroe… però també la morta… “late” també vol dir la morta, difunta, Marilyn… una premonició… l’anunci de la mort en mig del gran espectacle… (Pausa. Somriu) i si… i si aquesta caricatura no fos més que un altre anunci de la mort… de la meva mort?… “The late Hannh Arendt”… l’anglès té aquestes ambigüitats… aquesta riquesa i aquestes ironies… “The late Hannah Arendt”… (Riu) sí, clar… això explicaria… (Encén un altre cigarret i se serveix una altra copa de whisky)… això explicaria la manca de gust… ni el tabac… ni el whisky… mortes… tinc les papil·les gustatives difuntes… (camina de forma ràpida i lleugera) i el caminar… no tinc dolor… és com si la caiguda no hagués existit… a seixanta-nou anys és com… com si en tornés a tenir-ne quaranta… i caminés decidida i gairebé marcial pels carrers de París, Basilea, Berlín, Roma, Grècia… lleugera i ràpida… “The late Hannah Arendt”… (Agafa el telèfon) no està espatllat… no hi ha cap problema a la línia… sóc jo… jo… “late”… parlo però no em senten… la meva veu ja no corre a través dels fils… em truquen però no els sento perquè les veus ja no poden penetrar les meves oïdes… ni arribar-me al cervell… tot està paralitzat i això… això deu ser com allò que diuen… que hi ha un instant en el passatge de la vida a la mort… on la vida et passa ràpidament com en una pel·lícula… a mi m’ha passat com una pila de cartes… també diuen que els cabells i les ungles encara creixen un temps després de morts i qui sap si el cervell… sembla un altre inquietant relat d’Edgar Allan Poe… on tot… tot hi funciona al revés… un estrany relat o una nova oportunitat per al poema… (Riu i busca entre els fulls que hi ha sobre la taula) “Comiat”, un vell poema de joventut (llegeix:)
“Però ara la sang, mai per mai reprimida,
m’empeny als vaixells que mai no he governat.
La mort és en la vida, ja ho sé, sí, ja ho sé.
Deixeu-me, doncs, dies flotants, dar-vos les mans.
No em perdreu. Com a prova us hi deixo
Aquest full i la flama”.
la sang… la passió… la meva passió mai per mai reprimida… m’ha portat a uns vaixells que mai no he pogut governar… i que no, ningú, mai… podrà controlar… els vaixells de la mort que floten en el mar de la vida… sóc morta… això és, sí, morta… sóc viva… sóc morta, però també sóc viva… i us hi deixo el full del meu pensament… provisional… temptatives per entendre i entendre’ns… no hi ha cap pensament que sigui definitiu, tancat… això és teologia, dogma, no pensament… us hi deixo el full del meu pensament i el foc… l’incendi que el pensament crític provoca… encara que caiguin sobre ell les plagues, mil llops o el diluvi… la passió… el foc… tota la llum que els meus ulls han pogut veure i gaudir… la gran passió del pensament… la llibertat, l’amor i la política…
(Somriu. Un gran esclat de llum ho envaeix tot i encega els espectadors mentre una televisió dóna la següent notícia:)
TELEVISIÓ. Avui també s’ha celebrat el funeral per Hannah Arendt. La il·lustre pensadora va morir d’un infart a casa seva el proppassat dijous quatre de desembre, a l’edat de seixanta-nou anys mentre rebia la visita d’uns amics. La celebració ha tingut lloc al Riverside Memorial Chapel, d’Amsterdam Avenu, cantonada amb el Carrer 76. Tal i com la mateixa pensadora ho desitjava, el funeral ha estat idèntic al del seu marit, Heinrich Blücher. El mateix lloc i amb un taüt de pi senzill, cobert de roses blanques. En l’acte han intervingut els seus amics Han Jonas, Mary McCarthy, Jerome Khon i l’editor William Janovich el qual ha destacat que Hannah Arendt “era una dona apassionada fins al punt que poden arribar a ser-ho els autèntics creients en la justícia i que, seguint les seves passes, els creients en la pietat també hem de ser-ho”.