Manuel Molins (Alfara del Patriarca, 1946) va ser el guanyador del recuperat premi Octubre de Teatre (sota la denominació de Pere Capellà) amb una obra densa i ambiciosa sobre les derives de l’Església catòlica, ‘Poder i santedat (Els Àngels de Sodoma)’. Com a rerefons, una reflexió sobre un “món sodomític” en el sentit bíblic del retret a aquells que no compleixen les normes d’asil. La darrera fita d’una trajectòria llarga i fructífera.
Pregunta. Quin és el motor de l’obra? Fa la impressió que el detonant és l’arribada d’un papa com Francesc, que ha tornat a atiar el debat sobre l’Església catòlica i les seues derives.
Resposta. És un tema que ja havia treballat abans. Hi ha una peça curta que va publicar Arola i també hi ha una versió anterior de Poder i santedat. Quant al papa Francesc, se l’acusa de peronista i d’algunes altres coses —la seua suposada connivència amb la dictadura argentina no ha quedat demostrada—, però a mi m’interessa com a personatge ètic, com una de les veus ètiques del món. Però una cosa és el que diu i una altra el que pot fer. En l’obra faig una recreació de la història real de Marie Collins, que va abandonar la comissió creada per lluitar contra la pederàstia i els abusos perquè, més enllà de les bones paraules, no hi havia fets. Per què? Com diu un personatge de l’obra: els papes passen però la cúria queda. Qui mana és la cúria. I no deixà treballar a Ratzinguer —en l’obra insinue que la cúria se’l va carregar— ni permet fer gran cosa a Francesc. A nivell real, efectiu. Això afecta la seua credibilitat.
P. Es tracta d’un text que podríem adscriure al teatre d’idees, assagístic.
R. És el teatre que sempre m’ha interessat. Amb els grecs, el teatre era el fòrum dels grans debats, com a tragèdia o comèdia. Després, aquesta tradició s’ha anat ampliant amb Shakespeare o Lessing —que té una obra preciosa, Nathan el savi, sobre les tres grans religions—, fins a arribar a Brecht o Espriu. Aquesta tradició del teatre d’idees s’ha perdut perquè hem caigut en el parany de l’originalitat. En acabant, on és l’avantguarda? Si l’avantguarda és trencar amb allò imperant, Poder i santedat és una obra avantguardista, perquè trenca completament amb tot el que s’està fent, amb allò establert. D’una altra banda, com que som en un món líquid, hem assumit que hem de fer un teatre líquid. No. Precisament, si volem combatre aquell món, hem de fer un altre tipus de teatre. Sobretot en el teatre català s’ha perdut embranzida, han intentat eliminar Pedrolo, Espriu i, fins i tot, la Capmany. I hi ha predominat un teatre de paper de fumar, amb una llengua absolutament miserable, que no té en compte la prosòdia, la llarga tradició del iambe, de la versificació que s’ajusta al cos humà, a la seua respiració… Tot això s’ha bandejat.
P. Poder i santedat juga amb la psicologia de personatges reals i ficticis.
R. Utilitze personatges reals, molt documentats, perquè no faig un atac a l’Església, no m’interessa, és un món amb moltes persones i institucions molt respectables. Ataque els mecanismes de poder d’un Vaticà que, com qualsevol Estat, té molta corrupció. Però m’agrada deixar parlar als personatges, procure no adoctrinar.
P. I quin paper simbòlic tenen els àngels en una obra que té una voluntat realista, d’anàlisi de la realitat?
R. No m’agrada el teatre pur, m’agrada la barreja. I aquesta no és una obra realista, planteja una realitat. El mite i la realitat es fonen i confonen. I una funció fonamental del mite és la revelació: els Àngels de Sodoma són un mite bíblic, però són també representants de les persones que no han estat acollides per la seua comunitat. En l’obra no tenen una entrada espectacular, els presente com dos forasters, dos xics que semblen uns lladres.
P. Relacionat amb això, en la cerimònia de lliurament del premi va parlar de l’“Europa sodomítica”.
R. Hem de mirar l’Antic Testament des del Nou Testament. Lot és un immigrant a Sodoma, una ciutat que no incompleix una norma sexual, sinó la norma d’acollida, el dret d’asil, que és fonamental. En el Nou Testament, no hi ha cap connotació sexual, Jesucrist diu que Cafarnaüm serà pitjor tractada que Sodoma el dia del judici final. Lluc també incideix molt en el tema de l’acollida. Per als cristians, Déu és present sempre, en l’altre. Per això parle de l’Europa sodomita, que no accepta l’altre i paga a Erdogan. Hi ha membres de la jerarquia eclesiàstica que són autèntics sodomites: ataquen els immigrants, creen tensions… Em sembla que són molt poc cristians.
P. Vostè sosté que els textos teatrals no sempre han de ser representats, però al pròleg del llibre Bernat Joan diu que aquesta és una obra que hauria de ser representada. Faria goig.
R. A mi també m’agradaria molt, però aquesta obra necessita una gran producció, s’hauria de fer als teatres nacionals o als teatres públics. I en les mans de qui està tot això, no dona per a aquest tipus de plantejament. Sempre dic que el teatre, front al que diuen els estructuralistes i tota aquella gent, no és per representar, és representable. M’agradaria molt que es representara, però…
P. Es tractaria d’un muntatge car, amb molts actors i actrius…
R. Grans actors i actrius, d’altra banda. No solament molts [riu]. Jo sempre he escrit per als intèrprets.
P. Quan li van donar el premi va comentar que havia lluitat molt perquè es recuperaren els premis de teatre dins dels Octubre. I finalment ha acabat guanyant el Pere Capellà. Què significa el guardó en una trajectòria tan extensa?
R. Des del primer moment, als anys setanta, li deia a Eliseu Climent que per què no convocava un premi de teatre. Perquè el teatre és sempre la ventafocs. Menys que això, la rateta que ajuda la ventafocs. És l’última cosa. Finalment, es va convocar, vaig ser jurat i, un any que no ho vaig ser, vaig guanyar. Després, per raons de l’editorial o pel que fora, el premi desaparegué. I per què m’hi torne a presentar si ja l’havia guanyat? Perquè s’editara l’obra. Perquè era difícil d’encabir en les col·leccions de teatre. Tot el teatre de pensament ha de vindre de fora. I dels clàssics. Ho vaig fer per publicar, per tant. I per donar-me el gust de dir en la cerimònia, ben alt, que vivim en una Europa sodomítica.
