«Sara: Idiota! Idiota! Idiota! Sóc una idiota i un sac de tòpics. Tota jo no sóc més que un sac de tòpics… L’amor, l’ensenyament… Tinc el cap i el cor plens de respostes suades… Però no, no; la vida acaba amb tots els manuals de solucions i els transforma en fantasmes… Només les preguntes continuen encara… Canvien les respostes, no les preguntes… I algunes respostes contaminen de tal manera les preguntes que, a la fi, ja no saps ni el que preguntes perquè res no s’ajusta a les respostes previstes… (Descansa una mica i es torca la suor.) Uf, quina merda!… Tot una merda… Mon pare diu que no tinc dret a queixar-me… ah, no?, i me’n fa responsable, m’acusa i sosté que jo en sóc la culpable… Culpable? Culpable, de què? Per a ell tot és molt senzill, informació, autoritat, disciplina… Aquesta és la base de l’ensenyament… Una funció social, diu, una gran funció social, l’ensenyament, mentre hi haja informació adequada i autoritat. Sobretot això, autoritat… L’ensenyament és la base de la societat… Però jo no estic per a discursos gastats, sinó perquè m’estimen… Només aixo, un poc d’estima i prou… I ara, què? Què faig? Denuncie o exculpe? A qui de tots? A mi? A ell? A David?… Em denuncie a mi per ser una idiota, com diu el meu pare, i no haver donat part de David immediatament?… No, pare; ja no. Els teus mètodes han fet figa i l’ensenyament ja no és més que un gra d’arena enmig d’un immens oceà de grills…» (Escena VI).
Manuel Molins, Monopatins (Skaters). Alzira: Bromera, 2006, p. 75-76.