Trilogia d’exilis

Les tres obres que componen aquesta Trilogia d’exilis són, d’entrada, ben diferents en la seua escriptura, en el nombre de personatges i en les diverses estratègies que s’hi posen en joc. Tanmateix, configuren una autèntica trilogia ja que, enllà de les diferències externes, hi ha tot un seguit de temes i llenguatges que les uneixen i que constitueixen un panorama molt ampli per conduir-nos des de la música de Friedrich Nietzsche, el crit de Rimbaud o la màquina del doctor Wittgenstein al laberint d’una altra modernitat on l’alliberament del culte a la Raó (d’estat, política, econòmica…), l’assumpció de la racionalitat del desig i la pluralitat del jo ens aboquen a una nova convivència en honestedat: honestedat amb nosaltres mateixos i el món.
Aquesta Trilogia d’exilis és, doncs, no solament un ampli relat de les pèrdues bàsiques de la nostra època, sinó l’aventura, apassionant i apassionada, d’un retrobament amb les fonts d’un altre estil de vida i pensament.
Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (1999)

«La intenció de l’autor no és fer-ne una recreació realista. Amb l’ajut d’aquests noms tan emblemàtics, Molins aspira, amb una valentia desconcertant i admirable, a una dramatúrgia que escenifique el pensament problemàtic, vehiculada per mitjà d’una arquitectura complexa i de lectures diferents».
Francesc Calafat. Fragment del pròleg.

Trilogia d’exilis. Tres i quatre, València, 1999. 364 pàg.