8. FONOLL (DIDA, PERIODISTA)
PERIODISTA. Es troba bé?
DIDA. Qui sou?
PERIODISTA. Jo? Sóc jo.
DIDA. Tu? Qui ets tu? Com et dius?
PERIODISTA. El meu nom?
DIDA. Per què no tens un nom propi? Què hi fas?
PERIODISTA. El mòbil. M’hi havia oblidat el mòbil i ja sap que és molt important per a mi. El necessite. Pel treball i per si telefona la meua dona.
DIDA. La teua dona? Quina dona?
PERIODISTA. La meua dona. Està malalta, ja sap.
DIDA. Mentida.
PERIODISTA. Li ho vaig dir.
DIDA. Mentida.
PERIODISTA. Vam perdre el nostre fill.
DIDA. Mentida.
PERIODISTA. Què li passa? Què té? Li ho vaig contar. No se’n recorda? Hem passat junts moltes hores contemplant el jardí.
DIDA. No ets res més que el dimoni.
PERIODISTA. El dimoni?
DIDA. Sí, aquest és el teu nom i això ets tu. Dimoni, Fantasma o Espectre del vell rei assassinat; l’eco de tots els plors, totes les veus del vent, això ets tu. La pudor de tots els crims i tots els pecats que ens perseguixen des dels malsons. Van dir, alguna cosa està podrint-se a Dinamarca; però jo em vaig negar a oldre tota aquesta merda per la meua Ofèlia. Volia salvar-la de tots i de tot, de son pare que la utilitzava, del germà que mai no la va entendre i del príncep que deia estimar-la i la va maltractar. Monstre. El nostre príncep tan amant de la justícia va ser injust amb ella, l’amant de la raó va simular follia i va confondre encara més el seu cor. Hòmens, hòmens, maleïts hòmens; sempre van a la seua. Vaig voler salvar-la de tots i de tot, però em vaig oblidar de tu. Em vas enganyar amb les teues disfresses i habilitats. Et vas presentar a mi com un actor i et vaig creure. Però ara sé la veritat, no ets més que el fantasma podrit del rei Hamlet. L’espectre que ha acabat venjant-se de tothom i emportant-se també la dolça Ofèlia. Això deu constar en el llibre, no?
PERIODISTA. Sí; hi diu que al final van acabar tots morts, el Lord Camarlenc, el Rei, la Reina, Laertes, Hamlet i la mateixa Ofèlia.
DIDA. I encara n’hi va haver més, de morts, una carnisseria; però te n’oblides perquè amb tu no servix de res el romer ja que no ets humà.
PERIODISTA. No?
DIDA. No. Però ara només quedem nosaltres dos. Tu i jo. Tu el fantasma, la pudor de l’infern, i jo. Però jo et conjure. Et conjure pel fons del somni d’Ofèlia i de totes les seues aigües, Fenoll, Fenoll, per a acabar amb tu i la teua pudor. Et conjure per tots els diables perquè tornes al foc i al sofre i et consumisques sense remissió, ja que per culpa teua s’hi ha desencadenat tot això.
PERIODISTA. Ho sent.
DIDA. Ho sents? Com pots sentir-ho si ets el mal i amb males arts tot ho corromps? Pobra Ofèlia. Però va morir entre les flors. La seua raó s’havia instal·lat definitivament en el jardí d’amor i llibertat que sempre li negaren. Va caure des del salze. El salze d’aquell replec del riu on solia retirar-se a cantar i llegir. Ara diuen que es va suïcidar. Mentida. Va caure i se’n va anar amb les aigües a l’origen. Això és tot. Se’n va anar i em va deixar-hi sola. Es va endur les violetes i en el món creix la Traïció, Fenoll i Margarides. Saps què en pense? M’alegre. Sí, m’alegre que Ofèlia se n’haja anat amb les algues on comença la vida. I m’alegre que em deixara enfrontar-me amb tu. Jo resistisc; sóc una resistent. Mira’m les mans. Tinc les mans més dures que la pell d’un tambor. Per això no et tinc por i et conjure, dimoni, espectre; ix de nosaltres i podrix-te sol. Te n’has aprofitat, de tots.
PERIODISTA. Buscava informació.
DIDA. Informació? Per a què? Per a una altra de les teues falses comèdies?
PERIODISTA. Només volia contar la veritat dels fets. Sóc periodista.
DIDA. Bergant! Ets el diable. Vas voler entabanar-me amb la història del teu fill sense moviment, la teua dona malalta i els herbaris. M’havies estat observant, em seguies fins que vas aconseguir el que volies, la nostra destrucció.
PERIODISTA. No; s’equivoca. Va ser l’atzar, una casualitat. Vosté es va asseure en el mateix banc on solia fer-ho la meua dona.
DIDA. Perquè estava buit i perquè des d’ell es contempla millor el jardí.
PERIODISTA. Jo m’hi vaig acostar i em vaig posar a llegir HAMLET.
DIDA. No l’anomenes; no en vull saber res d’aquest monstre. Maleït Hamlet! Mai no ens deixarà tranquil·les. El seu llibre és tan pervers com ell. Sí, tu llegies; ho recorde. I jo em vaig posar a xarrar i xarrar perquè és l’única cosa que sé fer, xarrar, treballar i estimar. Res més. Estimar, treballar i xarrar. I et vaig confondre amb un actor. Tu em vas parlar d’aquells personatges, el senyor
Poloni del llibre, quina casualitat, com el meu amo, i de totes les seues martingales. Et vaig preparar una entrevista com si fores un actor amic del príncep i tu vas gravar-ho tot, els maltractaments i que el meu senyor, son pare, estava disposat a deixar la filla perquè se n’aprofitaren. Porcs! Jo et vaig obrir les portes de casa perquè pensava que ens ajudaries. Dimoni! No has fet més que interpretar el teu maleït llibre i a nosaltres com si fóssem els seus personatges. Però Ofèlia està morta; la meua Ofèlia també està morta i la seua mort ha resultat ser l’única cosa real i vertadera.
PERIODISTA. Em van contar que va caure d’un mur, en intentar escapar-se de la clínica on es recuperava de la humiliació i la mort del seu pare.
DIDA. Escapar-se? Ja t’ho he dit, va triar el jardí de l’aigua i les violetes. Fins la seua mort l’embruteu amb mentides.
PERIODISTA. I per això vaig titular el meu article Una altra Ofèlia perquè ella també va patir les tensions i corrupcions d’una altra època. Però totes les èpoques presenten els seus fantasmes i les seues víctimes. Anem d’un text a un altre, d’ahir a avui i d’avui a ahir, construint un relat infinit, una història circular; la nostra història.
DIDA. I on encaixe jo? En quina història, en la teua o en la del príncep cruel i falsament boig? On? O és que senzillament m’heu esborrat de totes les històries?
PERIODISTA. No; vosté viu en la història d’Ofèlia. Gràcies a vosté, jo vaig poder documentar el meu article i li estic molt agraït. Vosté ha sigut molt bona amb mi.
DIDA. Doncs tu amb mi, no.
PERIODISTA. De què m’acusa?
DIDA. T’has burlat de mi i de la seua memòria. Em vas dir que tot es faria públic i la gent sabria la veritat sobre el dolor que va matar Ofèlia. Però encara no s’ha publicat res i tot continua en el regne de les ombres.
PERIODISTA. Ja no depèn de mi.
DIDA. No? De qui?
PERIODISTA. Del diari.
DIDA. Què és això, una altra disfressa? Quantes cares tens? Quants noms? Fenoll, Fenoll, per a tu i els teus laberints maleïts. Me’n vaig.
PERIODISTA. On? Puc portar-la. Tinc el cotxe a baix…
DIDA. Me’n vaig a cridar a les barbes de Déu. (Clarament trastornada. Ell no sap què fer-hi) Li trucaré a les portes i li diré, ja n’hi ha prou; deixa de castigar-nos i arrancar-nos els sers més estimats. Deixa de prometre’ns justícia i deixar-nos en mans de reis, consellers i ministres corruptes. Ja n’hi ha prou! Fenoll, Fenoll, per a tu també, Déu.
(DIDA surt amb el cistell d’herbes i flors com una nova OFÈLIA)
Una altra Ofèlia. Teatres de la Generalitat Valenciana, València. 2005. Pàgs 81-85.